A la nostra nació fa temps que hi són les condicions per desfermar la nova cultura. Hi són les llavors, però no arriba la pluja.

I què és per nosaltres la pluja?

No és més inversió en cultura des d’algun ministeri nou o vell, per progressista o compromès que sigui el govern de torn.

No és autoorganització en «espais alliberats».

No és cap mà que reprengui «el fil roig de la història».

És l’emulació. Un concepte que no implica pas imitació en un sentit estricte, sinó la consciència de l'estat de les coses; de com hem arribat fins aquí i a on volem arribar. Sabem que no hem de reprendre cap fil perquè la nostra realitat ha canviat molt i, si volem servir a la nova cultura, hem de construir el projecte sobre la nostra realitat.

Ara bé, nosaltres, tan enemics que som dels llocs comuns i els tòpics, no podem evitar explicar l’emulació amb aquella frase atribuïda a Newton: «Si he vist més lluny, és posant-me a collibè de gegants». I, tot i que comporta certa mirada al passat, no és des de la nostàlgia sinó a la cerca d'experiència acumulada.

És per això que entre els nostres referents es troben Hora de España i Il Politecnico.

La primera, va ser una revista cultural i literària republicana publicada durant la Guerra Civil Espanyola, entre 1937 i 1938, primer a València i després a Barcelona. Se’n van publicar 23 números, tot i que el darrer gairebé no es va distribuir a causa de la caiguda de Barcelona el gener de 1939. La revista reunia destacats escriptors, poetes i intel·lectuals vinculats a l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes. El seu objectiu no era només propagandístic o immediat, sinó també mantenir viva la producció intel·lectual i artística republicana enmig del conflicte. En certa manera, l'Aliança va intentar modelar als homes i dones d’Espanya durant la contesa bèl·lica, tot entenent que començava una etapa nova, que l’antic Estat s’havia esfondrat i això permetia omplir l'emergent Estat popular de nou contingut cultural, constituint una nova societat moralment i política. Incloïa assaig, poesia, crítica, comentaris polítics, testimonis i ressenyes bibliogràfiques, amb una presència destacada d’Antonio Machado i de Ramón Gaya, però també de col·laboracions de Luis Cernuda, María Zambrano i José Bergamín.

La segona, una revista el subtítol de la qual era «rivista di cultura contemporanea», es va publicar a la Itàlia de la postguerra entre el setembre de 1945 i el desembre de 1947, mes en el qual va deixar de publicar-se per desavinences entre el director, Elio Vittorini, del qual parlarem més avall, i Togliatti, l’aleshores secretari general del Partit Comunista Italià. Ja en la portada del primer número feien aquesta declaració d’intencions: «Ocupar-se del pa i de la feina continua sent ocupar-se de l’“ànima”. Preocupar-se només de l’“ànima”, deixant que el “Cèsar” s’ocupi del pa i de la feina com li convingui, significa tancar-se en un paper intel·lectual i deixar que el “Cèsar” —o Donegani, Pirelli o Valletta— domini l’ànima humana».

I on volem arribar?

Nosaltres tampoc no tenim un full de ruta, tot i que tenim les bases. Moltes revistes es presenten com l’alternativa, l’òrgan definitiu, amb uns eixos com a punt de partida. Però nosaltres no funcionem per eixos: el que volem és negar. Tal com va dir la Rosa Chacel al primer número d’Hora de España: «Però el present – recorrent sempre a la brevetat de la metàfora– ha assolit tota la seva esplendor per eliminació; les últimes troballes del pensament no són més que exclusions». Per fer-se a continuació la mateixa pregunta que ens fem nosaltres ara mateix: «¿Com connectar aquests, que per a la ciència són punts positius, amb el sentir natural que en el primer intent s’estendria per ells, notant-se els buits i, per tant, considerant-se mancat, dissipant-se en aquest dubte, en aquesta satisfacció?».

Com escrivia Elio Vittorini en recordar Carlo Cattaneo —l'editor de la revista que va inspirar la seva—, la cultura d’aquest darrer tenia un ideal pràctic. «La primera necessitat és conservar la vida», afirmava el Manifest d’Associació del primer any d’Il Politecnico. Però hi afegia: «la pintura, l’escultura, l’arquitectura, la música, la poesia [...] i les altres arts de la imaginació neixen d’una necessitat que, en el si de la civilització, esdevé tan imperiosa com la de subsistir».

En definitiva, volem emular aquestes idees en un context totalment diferent, però davant d'un mateix problema irresolt.

Avui dia, fins i tot el pensament es fabrica d’un mode industrial: tothom parla i escriu semblant. Ja coneixem de quina manera influeixen la ràdio, la televisió i, darrerament, a una escala gegantina, les xarxes socials. Tampoc no és que nosaltres idolatrem la varietat per se; som amics de la paraula justa. Però precisament per això entenem molt bé el perill que implica que paraules buides —tan apropiables i útils per a uns— siguin les que acabin esdevenint un codi universal. És per això que nosaltres som xerrac. Volem SERRAR la realitat: esbudellar els mots de moda i els llocs comuns. Negar-los, com ja hem esmentat; amb nocions de nova cultura. I com que tenim aquest esperit, fins a cert punt dadaista, crear nous mots que concretin aquestes nocions serà una conseqüència que cercarem amb delit. En definitiva, desenvolupar el llenguatge en la seva forma i contingut, alhora que descobrim impostures.

No ens entengueu malament, no som precisament dels que creuen que la paraula construeix la realitat, ans al contrari, però és indubtable que avui dia tots som víctimes d'una cultura impostada. La forma oprimeix el contingut i el contingut ha de determinar les formes, fins i tot de lluita.

Posem per exemple la següent problemàtica, aprofitant que pot ser un bonic joc de paraules: per poder aspirar a posar fi als desnonaments de la gent dels seus habitatges arreu de l’Estat, potser caldria primer, en comptes d’intentar convocar vagues generals o fer acampades, començar a desnonar mots com “habitar” i “espais”. Tenim la certesa que, a mesura que anem deshabitant i desespaiant els nostres textos, anirem omplint les llars. I és que, veritablement, la mateixa fórmula ha estat prescrita mil cops, i ja coneixem com acaben les armilles verdes i les tendes de campanya.

La punta de llança —el destacament intel·lectual— del moviment que acabem de citar és precisament la moguda contracultural, la qual rebutgem amb tota la nostra ànima per oportunista i filofalangista. La disputa de l'hegemonia és corporativista en els seus fins i cerca reconstituir constantment el sindicat vertical. Igual que amb els espais, nosaltres no batallarem significats, no recaragolarem la semàntica per a incloure'ns en continents que mai ja no abandonaran la seva naturalesa impostada i, en resum, no ens reapropiarem de la vella cultura ni tampoc d'aquells mots que abans eren nostres i que ara ja no ho són. Aquests són els manaments xerraquians. Potser, digue-m'ho en veu alta, és que cap mot no ha sigut mai nostre. Si més no, en pocs moments a la història ha pogut l'home sentir que la cultura era veritablement seva; en pocs moments l'home ha esdevingut ésser cultural de debò, amb tot el que això implica.